La capacitat de lluitar en la vida depèn d’un desenvolupament equilibrat de l’agressivitat. Acompanyar-la implica acceptar-la i facilitar la seva simbolització i posterior integració en un context de regles. L’hem de veure formant part d’una totalitat mes gran que inclou l’ instint d’aferrament. Tot i que te una base biològica, la ment humana hi afegeix una gran complexitat. Podem establir unes fases diferenciades en la forma en que es manifesta l’ agressivitat al llarg de l’evolució i en la forma d’acompanyar-la.
Podem evocar la imatge de dos cadells de gos o de gat jugant a barallar-se. Els seus moviments són de lluita però no es fan mal. Tenen la capacitat de graduar la intensitat de les seves accions. Els humans també tenim aquesta capacitat, però sovint és alterada per una intervenció que no sap què fer amb aquesta agressivitat sana i natural. Moltes vegades l’adult no te claredat ni recursos per acompanyar-la. A més, acompanyar aquests jocs actualitza les seves vivències antigues, implicant la seva història personal. Fàcilment la tendència és a reprimir, no sigui cas que “prenguin mal” o s’ ”acostumin a atonyinar-se”.
L’agressivitat esta molt lligada a l’instint i ha de poder evolucionar d’una forma sana perquè es un recurs que ens ajuda a desenvolupar la capacitat de lluitar en la vida.
Òbviament, no estic parlant de violència, si no d’un ús adequat d’aquesta energia. L’empoderament, del que tant es parla darrerament, implica un ús adequat de l’agressivitat. Els adults sovint donem un missatge ambivalent que, per una banda, reprimeix aquest impuls i, per l’altra, exigeix una capacitat d’autonomia, iniciativa i assoliment de reptes. Això provoca confusió i bloqueja l’energia dels nens i les nenes.
Els adults sovint donem un missatge ambivalent que, per una banda, reprimeix aquest impuls i, per l’altra, exigeix una capacitat d’autonomia, iniciativa i assoliment de reptes. Això provoca confusió i bloqueja l’energia dels nens i les nenes.
Per contextualitzar aquest concepte vull utilitzar un concepte ben antic i que està en el fonament de models posteriors: els oposats complementaris Yin i Yang. Yin representa la unió, la recepció i la inclusió, Yang representa la diferenciació, l’expansió i l’autoafirmació. No hi ha cap judici de valor en aquest model, tots dos pols són igualment necessaris per a que es doni un equilibri. Aquesta polaritat també és present en el concepte d’impuls unitari (subimpuls tendre i subimpuls agressiu) desenvolupat per Albert Gutierrez (2009) i a la pulsió d’aferrament i de domini, conceptes fonamentals en la pràctica psicomotriu (Arnaiz, P. Rabadán, M. i Vives, I, 2001, pàg 26).
A partir d’aquests models, podem dir que hi ha un impuls que ens porta a la unió amb l’altre, i que s’expressa de forma molt evident en l’ amor fusional entre la mare i el nadó i un altre impuls que ens facilita la diferenciació a través de l’exploració del medi extern o l’oposició amb l’altre. L’agressivitat forma part d’aquest segon impuls, i la podem acompanyar en la mesura que el primer estigui assegurat. Es a dir: és quan hi ha una acceptació incondicional en la relació que podem acompanyar-la adequadament.
Aquesta dialèctica entre dues forces es dona des de ben aviat. Si més no, en el part hi ha un moment en que es posa en joc aquesta capacitat agressiva. Bernard Montaud (1993) descriu així la tercera etapa del naixement: Esta naixent, sortit d’un ventre que de moment no és diferent a ell. La seva mare i ell son el mateix. Tot i així, està atrapat en la pelvis. Si es queda per no veure patir aquell ventre, ell sofreix. Si passa per salvar la seva pell, haurà d’esquinçar el ventre que el porta al món. És una elecció indispensable la que se li proposa, una elecció d’heroi: serà necessari que esquinci allò que el porta al món si vol viure (traduït per l’autor).
Origen i funcionalitat
“…moltes vegades, un es troba amb la fúria, cega, cruel, terrible i enfadada. Però si ens donem el temps per mirar be, ens adonem que aquesta fúria que veiem és només una disfressa, i que darrera, en realitat, s’hi amaga la tristesa”.
Del conte La tristeza y la furia, Bucay, J. (1999)
L’agressivitat s’ha estudiat des de diferents teories i models diversos. Konrad Lorenz (1972), des d’una perspectiva evolucionista, argumenta la seva funcionalitat en el món animal, extrapolant les seves observacions a l’àmbit humà. La seva visió, molt en la línia de l’evolucionisme darwinista, posa l’accent en la competitivitat. Autors posteriors com Lynn Margulis (2002) i Colin Tudge (2014) han destacat la dimensió cooperativa i simbiòtica de la naturalesa.
L’observació i estudi del món animal ens permet contemplar l’agressivitat com un mecanisme adaptatiu –tant important com l’aferrament i la cooperació- que facilita la supervivència del individu i de l’espècie. Però l’ agressivitat, en l’ésser humà, es molt més complexa.
L’agressivitat humana te una base biològica evident. Davant d’una amenaça, es desencadenen tot un seguit de reaccions fisiològiques que activen respostes primàries que compartim amb molts nivells del regne animal. En aquest article ens ubiquem en un àmbit mes psicològic i pedagògic.
Les emocions difícils de gestionar, com la ràbia i la por, estan molt relacionades amb l’atac o fugida instintiva davant d’una amenaça. Però així com els animals reaccionen amb una durada adient i ajustada a l’estímul que l’ ha provocat, els éssers humans sostenen aquesta reacció quan ja no és necessària.
Una persona pot viure en una situació continuada d’estrès sostenint de forma inconscient emocions que s’han creat a partir de vivències molt antigues. Aquesta és la gran diferència entre l’esser humà i l’animal. L’ésser humà te una capacitat representativa que recorda i sosté estats emocionals generats en experiències anteriors.
Per això, l’agressivitat humana es caracteritza per una gran complexitat i no és suficient un abordatge basat en el comportament animal i en la conducta. En l’ésser humà conviuen una naturalesa animal, amb instints molt primaris, i una naturalesa humana que te consciència i pot reflexionar sobre les conseqüències de les seves accions. Sovint aquests dos aspectes s’oposen. D’altra banda, vivim el present en funció d’experiències arcaiques, la memòria de les quals es inconscient.
En l’ésser humà conviuen una naturalesa animal, amb instints molt primaris, i una naturalesa humana que te consciència i pot reflexionar sobre les conseqüències de les seves accions. Sovint aquests dos aspectes s’oposen.
Per avançar en la seva comprensió, ens hem de remetre a models que contemplin la complexitat de la psique humana, com la psicoanàlisi o altres teories que s’hi han fonamentat o han integrat alguns dels seus principis.
Freud va desenvolupar la idea, àmpliament acceptada en la actualitat, que les primeres vivències queden emmagatzemades de forma inconscient, determinant la personalitat i, per tant, sota quina perspectiva vivim la nostra existència.
En l’origen de l’agressivitat sempre hi ha la frustració del desig. Una vivència dolorosa a partir de necessitats no cobertes.
El desig del nadó de continuar unit a la mare és absolut i, òbviament, no pot ser cobert en la seva totalitat. El dolor que provoca aquesta frustració es l’origen de l’agressivitat primària. I aquest procés l’hem de veure com quelcom necessari. La frustració ha de ser-hi per evolucionar. La mare mai no complirà totalment el desig del nadó, per fortuna. El que cal es una “mare suficientment bona” com diria Winnicott.
Ens construïm en la relació amb l’altre a partir de la dialèctica que s’estableix entre el nostre desig i els límits que la realitat imposa. De tota manera, per no caure en una reducció exagerada, també s’ha de dir que una falta de límits i, per tant, una vivència excessiva d’ omnipotència, també implica problemes amb l’agressivitat.
Ens construïm en la relació amb l’altre a partir de la dialèctica que s’estableix entre el nostre desig i els límits que la realitat imposa.
Si un nen no aprèn a gestionar la frustració, gràcies als límits amorosos en la primera relació, fàcilment tindrà problemes més endavant i probablement, gran part d’aquesta agressivitat es tornarà contra la mare. Aquest fet esta molt ben descrit per Boris Cyrulnik (2008) en el capítol “Els nens malmesos com la fruita”.
En la resposta agressiva d’un esser humà s’integra l’instint animal de supervivència amb emocions molt mes complexes, producte de la seva història personal.
Llavors, com acompanyar aquest impuls vital i necessari? Com detectar i acompanyar quan es produeix inhibició o una manifestació excessiva de l’impuls agressiu?
Etapes, prevenció i intervenció
“Necessitem, doncs, transposar-la a l’àmbit simbòlic, on l’agressió podrà ser acceptada i desculpabilitzada. Aquest es el sentit de tots els jocs d’agressió que nosaltres proposem i estimulem”
Aucouturier (1984)
La pràctica psicomotriu te el gran mèrit de facilitar formes per fer evolucionar l’agressivitat sense reprimir-la. Per una banda, deixant que s’expressi de forma segura, i per l’altra, facilitant la seva simbolització.
A partir de la proposta de la pràctica psicomotriu i d’altres aportacions (psicologia evolutiva, llenguatges expressius, arteràpia, arts marcials i d’altres), podem establir tres grans fases en l’ evolució de l’agressivitat i en el seu acompanyament.
Fase presimbòlica
Aquesta etapa és ideal per aprendre amb el cos l’autocontrol de l’agressivitat.
En aquesta etapa que va des del naixement fins els tres anys, deixem que hi hagi una exploració del medi, que l’infant pugui enfrontar-se a reptes, i deixem que el joc de pulsió també pugui desenvolupar-se: destrucció de piles de coixins, altres destruccions contextualitzades, lluites amb coixins i el joc de lluita cos a cos amb l’adult. Aquesta etapa és ideal per aprendre amb el cos l’autocontrol de l’agressivitat. És un aprenentatge corporal. La lluita jugada amb l’adult, cos a cos, es un gran recurs per desenvolupar la capacitat agressiva juntament amb l’empatia
Fase simbòlica
No ens espantem de la immensa agressivitat simbòlica que els nens i nenes són capaços de desplegar, en un context de joc això es molt sanador.
A partir dels tres anys i fins els cinc, amb l’augment de les capacitats físiques, també augmenta la necessitat física de lluitar, però amb el desenvolupament del llenguatge, emergeix la possibilitat d’integrar l’agressivitat en un context simbòlic. El joc simbòlic intens i acompanyat és un mitjà privilegiat per a que s’expressi l’agressivitat, que moltes vegades te un gran component físic. També hem de tenir en compte que en aquesta fase s’inicia la separació emocional de la mare, la qual cosa implica tot un seguit d’emocions molt intenses i profundes: por, ràbia, rivalitat, etc. El joc simbòlic facilita l’expressió i elaboració d’aquestes emocions. No ens espantem de la immensa agressivitat simbòlica que els nens i nenes són capaços de desplegar, en un context de joc això es molt sanador. D’alguna forma li estem dient a l’infant: el que penses i sents no és dolent, pots expressar-ho en forma de joc.
Fase reglada
Es pot lluitar amb la mes gran intensitat sense fomentar la competitivitat. La qüestió es on poso l’atenció: si en el resultat o en l’actitud.
A partir dels sis o set anys, l’activitat reglada d’oposició pot ser un eficaç canalitzador de l’agressivitat. En aquesta fase, la maduració intel·lectual i emocional faciliten que els infants puguin integrar-se en un context de regles, la qual cosa és una gran ajuda cara a la socialització. En l’activitat reglada hi ha un objectiu que ha de ser assolit respectant unes limitacions. És una lluita regulada per regles. Això no implica necessariament desenvolupar la competitivitat. Es pot lluitar amb la mes gran intensitat sense fomentar la competitivitat. La qüestió es on poso l’atenció: si en el resultat o en l’actitud. Volem afavorir la capacitat de lluitar, no l’ ego. Un acompanyament d’aquest joc és un recurs molt valuós per canalitzar l’agressivitat.
L’activitat reglada d’oposició pot organitzar-se de formes diverses. Pot ser una confrontació de dues persones en una situació de lluita amb uns objectius i regles ben definides, o pot ser una oposició l’objectiu de la qual es situa fora del cos de l’altre, com, per exemple, ficar un objecte en algun lloc.
Poden ser també situacions de grup, en les que un grup lluita contra un altre. En aquest cas, per no afavorir la competitivitat, recomanem la dissimetria, és a dir, els objectius dels dos grups són diferents. D’alguna forma, un grup dinamitza a l’altre, com per exemple aquells jocs en els que un grup en persegueix un altre.
L’acompanyament d’aquests jocs pot afavorir la participació en la modificació de regles i l’anàlisi d’estratègies, per la qual cosa l’agressivitat es va transformant a través del pensament.
D’aquesta forma l’energia primària agressiva pot nodrir altres capacitats, més relacionades amb el pensament abstracte i les habilitats socials: escolta, empatia, etc.
Aquestes serien diferents formes generals i preventives de deixar que l’agressivitat esdevingui un recurs per a la vida i no quedi reprimida, bloquejant el nostre moviment en la vida, o bé esdevingui desmesurada, creant problemes de relació.
Però quan es tracta de casos particulars en els que detectem una disfuncionalitat, en un sentit o en un altre, podem servir-nos també d’altres recursos.
La pràctica psicomotriu planteja un nivell d’ajuda i un altre de teràpia per facilitar l’evolució de l’agressivitat quan aquesta presenta alguna alteració. Pero també hi ha pràctiques terapèutiques que comparteixen aquesta mirada d’anar a l’origen i evocar les emocions reprimides per ser reviscudes, com la teràpia psicocorporal integrativa o la teràpia post-reichiana, entre d’altres.
Conclusions
L’agressivitat forma part d’un impuls de vida que integra dos moviments oposats però complementaris. Un d’ells ens porta a la unió i s’expressa tant en la primera relació com en qualsevol altra relació humana, així com en la pertinença a un grup, a la humanitat, al nostre ecosistema o a l’univers. L’altra ens porta a la diferenciació i sovint es manifesta a través de l’oposició. Aquesta oposició pot esdevenir en contextos espontanis o com a proposta de l’adult.
Pot desenvolupar-se de forma mes primària, simbòlica o regulada per regles, però l’objectiu sempre és la comunicació: el delicat equilibri entre l’autoafirmació i el respecte i l’acceptació de l’altre. La forma d’acompanyar l’agressivitat per a què evolucioni implica sempre la seva acceptació, que la desculpabilitza i permet que s’expressi, i un context de límits seguritzants.
Per ajudar a madurar als nostres infants, és necessari preservar l’agressivitat natural i sanar l’específicament humana, tant si es manifesta de forma inhibida com excessiva.
Pere Juan Duque és psicòleg, psicomotricista i tècnic en llenguatges expressius. Durant 15 anys responsable del projecte La Caseta. Actualment és formador en educació lliure i en arts marcials integrades (AMI) i membre de la XELL (Xarxa d’educació lliure).
Bibliografia
Albert Gutierrez, JJ. (2009): Ternura y agresividad. Madrid: Mandala
Arnaiz, P; Vives, I y Rabadam, M. (2001): La psicomotricidad en la escuela, una práctica preventiva y educativa. Málaga: Aljibe
Aucouturier, B; Darrault, I; Empinet, J.L (1985): La práctica psicomotriz. Reeducación y Terapia. Barcelona. Editorial Científico-médica
Bucay, J. (1999): Cuentos para pensar. Barcelona: RBA
Cyrulnik, B. (2008): El amor que nos cura. Barcelona: Gedisa
Lapierre, L. y Aucouturier, B.( 1977): Simbología del movimiento. Barcelona: Ed. Científico- Médica.
Lorenz, K (1972): Sobre la agresión: el pretendido mal. Madrid: Siglo XXI
Margulis, L (2002): Planeta simbiótico. Madrid: Debate
Tudge, C (2014): Por qué los genes no son egoístas. Madrid: Arte Editorial
Articles
Juan, P (2017): “Artes marciales en primaria. Facilitar el empoderamiento de niños y niñas”. Revista Tándem nº 58.
Juan, P (2001): “La agresividad”. Entre Lineas. Revista especializada en psicomotricidad. Nº 10.
Montaud, B (1993): “Las siete etapas del nacimiento”. Revista Tercer Milenio, nº 2.
Comunicacions
Juan, P (1999): “Psicomotricidad y riesgo social”. Congrés estatal de psicomotricitat (Federació d’ Associacions de Psicomotricistes de l’ Estat Espanyol). 5-7 Novembre de 1999.
Article publicat originalment a la Revista Barbiana: