Presència, visió i propòsit
Aquest és un recull de les coses que vull fer a partir d’ara. Aquells àmbits en els quals sempre m’ha agradat acompanyar i vull continuar investigant.
També és una síntesi d’allò aprés al llarg de més de quaranta anys acompanyant persones i grups en diferents àmbits.
Ho compartiré amb projectes, amb col·lectius a qui pugui interessar, pot ser grups de famílies units per alguna intenció concreta.
Es una matriu a partir de la qual poden sortir altres projectes.
Que m’agrada promoure i acompanyar?
Acompanyar el Joc: Creativitat en l’activitat reglada i en la expressiva
Creativitat és un terme molt ampli però aquí m’interessa diferenciar quan es tracta de expressar una part personal nostre o es tracta d’assolir una finalitat motriu concreta. D’una banda tenim l’expressió corporal, la expressió dramàtica, la dansa el teatre, etc. i, per l’altre, el joc reglat, l’esport, etc.
Son dos processos creatius diferents però alhora complementaris: la creativitat necessita eficàcia i la eficàcia necessita expressivitat en el sentit de relaxar-se o explorar sense pressió, per dir-ho d’una forma simple.
L’origen és el joc simbòlic i el seu immens potencial pedagògic a nivell de maduració física, emocional i intel·lectual. A partir dels set anys es diferencia en activitat reglada i expressiva.
Sovint he acompanyat el joc reglat, donant-los la possibilitat de canviar les regles, alternant experimentació i reflexió. Hi ha un aprenentatge molt important sobre la tècnica i la estratègia que s’extrapola a la vida real, a la comprensió de contextos socials complexos, afavorit també per la regulació emocional: competitivitat regulada per la empatia.
Si l’activitat reglada ens dona eines per desenvolupar-nos en el món social, cultural i laboral, l’activitat expressiva aporta la connexió interior, la descoberta de qui som i la possibilitat de recrear-nos. En el seu acompanyament es essencial considerar aquest potencial.
Aquest tema el tinc desenvolupat en el apartat de la formació «Joc i Evolució».
M’encanta acompanyar cadascuna d’aquestes vessants per separat, però també integrades de manera que es retroalimentin una a l’altra.
La sobirania de l’atenció
Per a mi, un dels temes crucials en un moment en el que la guerra per raptar l’atenció de les persones es més acarnissada.
Considero que l’eina fonamental és la meditació interna (tal i com ho entén el Vedanta Advaita), es a dir, poder observar la producció de la ment. És el gran laboratori per adonar-se dels hàbits mentals, dels bucles emoció-pensament i, en definitiva, d’aquest vehicle il·lusori que hem construït per transitar per aquest món.
La meditació externa (seguint amb la concepció del Vedanta), es a dir, observar les sensacions, respiració, hara, batec, etc. la entenc com un complement imprescindible, ja que ens aporta tots els matisos de les emocions i la consciència corporal.
Per últim, la meditació dinàmica que te molt a veure amb tots els altres apartats, es aquella que s’ha de mantenir a fora quan estem actuant.
Els infants a partir de vuit anys m’han demostrat que la meditació interna, plantejada sempre com a experiència curta per desprès compartir, fan descobertes importants sobre el funcionament de la ment. Aprenentatges que son crucials per desenvolupar posteriorment una consciència i un control sobre la seva atenció.
El pensament epistèmic, la gran eina per combatre els paranys actuals i les ideologies
La guerra abans esmentada per apropiar-se de la nostra atenció te un sentit, fer-nos pensar i sentir d’una determinada forma i aquí és fonamental discriminar certesa de creença, coneixement d’ideologia. En realitat es tracta de lògica pura, de sentit comú, però com s’acostuma a dir, no és el més comú dels sentits. Les persones arriben a conclusions estranyes: si qüestiones el canvi climàtic antropogènic ets d’extrema dreta; si qüestiones que els pcr no son adequats per detectar infeccions víriques és perquè no se t’ha mort un familiar; si qüestiones alguns vídeos de la Nasa ets terraplanista i si qüestiones el model migratori actual ets un nazi.
Aquestes fal·làcies les hem escoltat i van en augment.
Necessitem un instrument que les desarticuli, que no permeti que s’instauri, en el nostre cervell aquests circuits perversos induïts.
Ho veig complementari al punt anterior.
Creativitat com a recreació
El més gran potencial de la creativitat es la possibilitat de recrear-nos. Si ens permetem dialogar amb l’objecte de la creació, ja sigui una creació plàstica, sonora, una dansa o el que sigui; si ens deixem interrogar, redescobrir i transformar, estarem aprofitant aquest potencial.
Per això dono tanta importància a integrar els diferents llenguatges expressius (plàstic, corporal, sonor i paraula) en un procés d’auto-descoberta.
Aquest apartat te molt a veure amb la creativitat motriu del primer, que es refereix a l’acompanyament del joc, però en aquest cas s’amplia i integra amb altres llenguatges expressius.
El pensament simbòlic, que ens connecta amb el nostre interior, és un gran complement al llenguatge lògic i racional.
Per això m’agrada tant explicar contes, històries, anècdotes, Mitologia.
I també utilitzar l’astrologia i l’engrama com a eines d’autoconeixement.
Dons i talents
Quan venim a aquest mon, hi ha dons que els tenim desenvolupats i d’altres en potencia.
Aquests darrers, de vegades son una veritable creu.
Al llarg del acompanyar en educació, ajuda i teràpia, he vist aquest fenomen.
Les persones amb una gran sensibilitat, per exemple, pateixen molt, però si son capaces d’enfortir-se, podran desenvolupar aquesta capacitat i integrar-la en la seva vida.
Una investigació personal sobre els propis dons em sembla un bon regal pels nostres infants i adolescents.
No es tracta d’arribar a conclusions, d’assolir fites en determinades dates, si no d’iniciar un camí.
La clau està en interconnectar les àrees: allò que faig bé i m’agrada fer; allò que faig bé i no m’agrada fer i allò que no se’m dona bé i m’agrada fer.
Jocs Marcials i Arts Marcials Integrades
El concepte d’art marcial abasta tot un seguit d’àmbits, de vegades complementaris i de vegades contradictoris.
Fa més de 25 anys, vaig crear el projecte Jocs Marcials, integrant coneixements de les arts marcials, la pràctica psicomotriu, els llenguatges expressius i l’educació física, entre d’altres.
En el apartat de Jocs Marcials de la web hi ha links a articles on explico extensament el projecte.
Aquí voldria destacar quatre aspectes:
El treball emocional sobre l’agressivitat i la por, molt en sintonia amb el apartat sobre acompanyar el joc, però amb la possibilitat de incorporar recursos de les arts marcials.
Amplitud d’experiències motrius.
L’aprenentatge tècnic és, en la mesura del possible, contextual i, a partir de reptes motrius, aprofitant l’avantatge de la experimentació.
Valors que tenen a veure amb la dignitat, el coratge, la perseverança i l’empatia.
Els meus referents fonamentals, històricament parlant son el Judo, el Tae-kwon-do (1er DAN), el Tai-chí, el Aikido (1er DAN) i el I-Chuan (basat en estàtiques).
Historial formatiu, professional i vital
Més que un currículum al ús, vull explicar que em va aportar cada experiència per complementar l’apartat anterior.
La meva formació bàsica va ser psicologia en la especialitat escolar (així s’anomenava en aquella època), de fet, el meu títol universitari diu «Licenciado en Filosofía y Ciencias de la Educación. Especialidad: Psicología Escolar (1983)». De la universitat, vaig sortir amb tres passions:
La epistemologia
¿Com podem saber que una afirmació es certa?
Alimentada per la metodologia, la psicometria, la estadística, la psicologia experimental, principalment, però, òbviament, toca a totes, fins i tot les més dinàmiques, com les psicoanalítiques i humanistes.
Metodologia educativa
¿Quina es la millor manera per facilitar l’aprenentatge?
Estimulada pel constructivisme piagetià (Monserrat Moreno), i altres derivats de la època (Cesar Coll), que van ser molt bons mestres per a mi.
La psicologia dinàmica.
¿Que sabem de les profunditats de la psique humana?
Assignatures com la història de la psicologia, que en realitat era de la psicoanàlisi amb un Antoni Caparrós exultant i d’altres de psicologia humanista (From, Maslow, Rogers, etc.) em van encendre l’interès pel funcionament de la psique.
Aquestes tres passions van néixer quan estudiava psicologia i m’han acompanyat sempre, estimulant i nodrint la meva carrera professional.
La segona gran formació va ser el «Curso Trienal de Especialización en la Práctica Psicomotriz: 900 horas amb Cati Omar i Josep Rota com a formadors (1991)», que després es va convertir en master. Aquesta formació, que integrava la vivencia amb els continguts teòrics i amb la pràctica amb infants és la més important que he fet per aquesta integració personal-conceptual-pràctica.
Destaco la escolta profunda obtinguda a través d’un entrenament, a base d’hores de formació personal.
També la claredat que vaig obtenir en relació al tema límits-llibertat. Un concepte d’autoritat ben entesa, en un moment de tremenda crisi del concepte.
I els recursos per acompanyar la maduració emocional dels infants, especialment de la agressivitat, a la que la pràctica psicomotriu facilita l’evolució.
Li segueix de molt a prop el «Curso de Formación en Técnicos de Expresión. Escuela Municipal de Expresión y Psicomotricidad del Ayuntamiento de Barcelona. 300 horas. (1989).» On vaig continuar absorvint recursos integrant allò personal, conceptual i pràctic.
Gràcies a aquesta formació vaig crear molta estructura: en els continguts, en els processos creatius i el seu acompanyament.
Les meves primeres feines (1984) van estar en l’àmbit de les necessitats educatives especials, risc social, extraescolars, lleure, amb incursions en la salut mental i casi simultàniament (1985) vaig començar la meva feina com a formador (1985), primer en La Escola d’Expressió de l’Ajuntament, però després, en la Universitat Ramon Llull, coordinant i donant classes en el Postgrau d’Educació Física i Tècniques Corporals (1990). Aquí vaig poder sintetitzar les meves inquietuds metodològiques i aprofundir en la naturalesa i didàctica de l’aprenentatge motor.
Paral·lelament a tot això, des dels 10 anys practico arts marcials. La linia evolutiva seria Judo, Taekwondo, Tai-chi, Aikido i I-chuan (estàtiques). I també expressió corporal, dansa creativa i dansa butoh. Això facilita que la motricitat transitiva (orientada a un fi) i la motricitat expressiva estiguin integrades vivencialment.
Arriba el 2000 i la possibilitat de realitzar un somni que havia tingut quan estudiava pràctica psicomotriu a finals dels 80’: no podria haver una escola amb aquests criteris i principis de la pràctica psicomotriu? Es a dir: autonomia en la sala per dissenyar el propi procés d’aprenentatge (connexió amb el desig propi) funcionament per espais; integració del cos en el procés d’ensenyament-aprenentatge i acompanyament de l’agressivitat per que s’expressi i evolucioni cap a formes madures que no perjudiquin a ningú (acompanyament emocional profund).
Coocreo amb la meva companya de vida Anna Bachs el projecte d’educació lliure La Caseta. Traspassada la infraestructura material pels nostres amics Begoña Gonzalez y Cristobal Gutierrez.
A més a més d’integrar en un projecte tot allò aprés, aquest projecte donava un sentit més enllà. Tenia caire de propòsit. Allò que vaig aprendre acompanyant als infants, compatint amb l’equip i les famílies, no te preu.
També la formació que fam fer a l’any 2005 i que va continuar posteriorment al 2008 és un dels aprenentatges professionals més fonamentals en la meva vida professional.
Continuarà.